La redacció de El Punt
Comença un nou curs de Periodisme, l’últim, i amb aquest reactivo el meu bloc!
Us deixo amb una foto que resumeix molt bé les tardes del que ha estat el meu estiu: la de les seccions de local i política de El Punt gairebé al complet.
Podeu llegir la notícia publicada al diari El Punt a:
5 raons per llegir el llibre:
1) Perquè atrapa des de la primera a l’última pàgina (recelosos dels best sellers inclosos)
2) Per l’originalitat i la força del personatge de Lisbeth Salander, la nova heroïna del s.XIX
3) Perquè Larsson no només parla de crims esgarrifosos, també de corrupció política i empresarial, i reflexiona sobre la funció social del periodisme davant de tot plegat
4) Perquè aporta una visió diferent de la “idíl·lica” societat sueca
5) Perquè ja s’ha convertit en un fenomen mundial. Per bé o per mal, tothom en parla: a classe, a la feina…, fins i tot al metro. Un/a no pot quedar-se al marge
5 raons per NO veure la pel·lícula:
1) Perquè desvetlla misteris sobre el passat de Lisbeth Salander que Larsson reserva per a la segona entrega
2) Perquè omet aspectes claus de la història com el pacte entre Mikael Blomkvist i Henrik Vanger per enfonsar Wennerström o la relació del periodista amb Erika Berger i Cecilia Vanger
3) Perquè a l’actor Michael Nyqvist (Mikael Blomkvist) li falta molta expressivitat
4) Perquè el director Niels Arden Oplev inventa fragments que no apareixen al llibre com els records de Blomkvist sobre Harriet Vanger i en modifica d’altres com la fictícia mort d’Anita o el descobriment de les referències a cites de la Bíblia per part de Salander
5) Perquè el ritme de la pel·lícula és massa ràpid i despista els espectadors que no han llegit la novel·la impedint-los assimilar alguns enigmes
H3, el darrer espectacle del director brasiler Bruno Beltrao, poc recorda ja a aquelles primeres exhibicions de hip-hop als carrers Nitéroi de mitjans dels anys noranta quan tot just acabava de crear la seva companyia. Avui, Grupo de Rua, tot i mantenir-se fidel als seus orígens, ha evolucionat cap a un nou tipus de dansa completament contemporània a través d’un procés d’experimentació físic però també intel·lectual.
H3
La mostra comença amb una seqüència de duets on els ballarins realitzen moviments bruscos, secs, sovint desagradables, executats ràpidament l’un rere l’altre, com si rebessin descàrregues elèctriques o patissin una mena d’atacs incontrolables en què cada part del seu cos reacciona com si tingués vida pròpia. A aquests, els segueixen gestos ondulats, més llargs i suaus que, de sobte, es congelen sense més.
Especialment interessants resulten els jocs dialèctics que s’estableixen entre els ballarins quan aquests es relacionen entre ells. De vegades, l’un desafia l’altre aproximant-s’hi amb agressius cops de puny i puntades de peu que mai l’arriben a tocar. Aquí l’espectador intueix una possible influència de la capoeira. En altres ocasions però, el contacte físic es fa explícit i els esquivaments es substitueixen per una gran compenetració entre els ballarins. És aleshores quan s’entortolliguen, s’empenten i, fins i tot, es mosseguen.
Però aquests joves d’energia inesgotable no només lluiten contra els altres i contra sí mateixos per poder dominar el propi cos. També semblen fer-ho contra les lleis de la naturalesa, davant la qual es mostren fràgils malgrat la fortalesa dels seus cossos de pell fosca.
Tot plegat, succeeix enmig d’un espai estrany, eteri, gairebé irreal i transcendent, equiparable al buit del no-res. Aquest escenari és creuat d’una banda a l’altra pels ballarins que n’entren i surten quan volen, ja sigui desapareixent amb el cap enrere com si el fil d’un titella els tibés, ja sigui donant voltes al terra sobre si mateixos o bé catapultats per la resta del grup.
Beltrao opta en un principi per prescindir de la música atorgant tot el protagonisme al so de les sabatilles relliscant i xocant contra el terra. Després, introdueix sorolls de carrer, gairebé imperceptibles per, a continuació, emprar el repic d’un plat de bateria que dóna pas als diferents assalts d’un torneig imaginari. Per acabar, cops de tambors i sons electrònics difícils de definir.
Pel que fa a la il·luminació, aconsegueix un resultat d’impacte mitjançant la combinació d’una llum tènue amb focus i florescents encegadors. Segurament, un dels moments més espectaculars del show es produeix quan, superats els combats per parelles, els llums s’apaguen per tornar-se a obrir immediatament i deixar entreveure els nou ballarins corrent en cercles a tota velocitat, sorprenentment, cap enrere.
En definitiva, el de Beltrao és un treball analític, reflexiu, que investiga les maneres de traspassar els límits del hip-hop per descobrir i explotar-ne totes i cadascuna de les seves possibilitats. I és que amb H3, el seu director trenca totes les barreres per assolir la llibertat absoluta.
Crítiques dels espectacles del Festival Grec signades pels estudiants de la UPF
Patrícia Gabancho (FOTO: DIRECTE.CAT)
Patrícia Gabancho, periodista i escriptora argentina, va venir a Barcelona amb només vint-i-un anys captivada pel gruix de la cultura catalana. Només arribar ja es va relacionar amb persones lligades a la política i al periodisme cultural, dos móns paral•lels que marcarien la resta de la seva vida. Avui Gabancho expressa la seva opinió a la televisió, la ràdio i a diversos diaris del país, sempre amb claredat i contundència. El seu darrer llibre, “Crònica de la Independència” ha estat un dels més venuts d’aquest Sant Jordi.
Els seus avis van arribar a Argentina des de Suïssa, el País Basc, Itàlia i Irlanda. Els seus pares són argentins. D’on ve el seu primer contacte amb la cultura catalana?
Per pur atzar, volia entendre la Guerra i Civil i vaig començar a llegir un llibre sobre Espanya. Així vaig descobrir el cas català. Em va interessar molt la resistència catalana com a cultura sense estat i vaig començar a investigar-lo.
Quin llibre era?
Ensayo de Historia Contemporánea, de Salvador de Madariaga, per cert, molt anticatalà. Ell explicava la història medieval catalana amb molta admiració i després de l’època de la República en parlava en contra. Allò em va destarotar perquè volia dir que hi havia alguna cosa pel mig que justificava aquell canvi d’actitud, és a dir, perquè li molestava ara allò que abans li semblava bé. Vaig voler treure aquest entrellat.
Se sent més catalana que argentina?
Culturalment sóc molt catalana perquè tota la meva vida adulta l’he feta aquí. Però les meves reaccions instintives són argentines. La infantesa és una etapa determinant, que marca la identitat.. Nosaltres som allò que hem viscut de petits, la resta és només cultura i experiència.
Vostè aquí va arribar sola?
Sí, va ser duríssim. Ara seria incapaç de fer-ho, aquesta és una experiència que no recomano a ningú. Quan vaig arribar només tenia dos mínims contactes de l’Obra Cultural Catalana a Buenos Aires. Ho vaig passar molt malament. Conèixer la gent del Canigó i després de Destino em va ser de gran ajuda. Per sort en aquell moment la societat catalana era molt petita i permeable, érem molt pocs i ens coneixíem tots, formàvem una mena de xarxa. Quan entraves en un grup ja ho tenies tot a l’abast i jo vaig entrar simultàniament en dos móns, el polític i el cultural periodístic.
Tinc entès que en arribar es va relacionar molt amb gent del teatre independent.
Sí, jo era molt joveneta, devia tenir uns vint anys, i treballava com a redactora a la revista Destino. Allà hi col•laborava gent del món de la cultura catalana com en Daniel Giralt-Miracle, en Miquel Porter-Moix o en Xavier Fàbregas. En Joan Castells, en Joan Anton Benach i en Jordi Coca també eren de la colla. A tots ells jo els feia més o menys gràcia i xerràvem, de vegades em convidaven a dinar… M’ho passava fantàsticament bé. A mi m’interessava molt conèixer-los, era una gran oportunitat ja que aleshores eren noms mítics. Sobretot amb en Xavier Fàbregas ens vam fer molt amics, tant que jo li deia que era el meu pare adoptiu. Amb ell i la seva família fins i tot hi vaig passar alguns Nadals, les vacances… sovint em deia d’acompanyar-lo a les estrenes de teatre, una de les meves passions. A partir d’aquí vaig començar a escriure crítica teatral i d’espectacles, cosa que després faria durant molts anys a El Noticiero Universal on vaig ser cap de cultura.
Amb Baltasar Porcel també hi tenia molta amistat.
Sí, ell també va ser una persona molt important perquè em va donar la feina a Destino. Malgrat que no em pertocava, perquè no tenia cap mena d’experiència, allà vaig tenir l’oportunitat de començar a firmar. Com bé sabràs per a un periodista introduir la firma és fonamental. D’altra banda, en Porcel em va ajudar molt perquè em facilitava molts dels seus contactes. Jo aleshores estava absolutament penjada i ell sempre que podia em relacionava amb gent: els trucava i em rebien. És una persona molt generosa, vaig tenir molta sort de conèixer-lo, per a mi va ser clau en aquell moment.
Quina va ser la seva primera experiència periodística?
El meu primer article el vaig escriure a la revista Canigó on feia tasques de secretaria. Em van preguntar si volia escriure i vaig dir que sí. Vaig començar fent una columna una mica esotèrica, en el sentit que opinava sobre la realitat sense conèixer-la en absolut. Feia la meva interpretació de coses que vivia. Ara veig que era una bestiesa perquè si no coneixes la ciutat, no tens els referents ni els paràmetres, és molt difícil poder opinar. La meva era la visió d’un extraterrestre. Després, a Destino, enlloc d’opinió vaig començar a fer reportatges. Això em resultava més fàcil perquè podia centrar-me en una parcel•la de la realitat i estudiar-la. Considero que la meva càtedra, el meu lloc d’aprenentatge, va ser Destino. Hi vaig fer de tot, va ser una experiència molt positiva. Allà cada setmana tocava un tema diferent, al principi no sabia a qui trucar però m’havia d’espavilar. El major problema d’un periodista és la seva agenda i jo aleshores la vaig haver d’improvisar.
També va treballar en el gabinet tècnic de l’alcalde Clos?
No. Jo vaig treballar a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona com a assessora de continguts. Feia els discursos de l’Alcalde, li preparava les conferències…. però no gestionava la informació en el sentit de dir què s’havia de publicar i què no. Aquesta era la tasca dels gabinets tècnics, una feina molt necessària però molt compromesa ja que t’obliga a estar d’acord amb la informació que transmets. De tota manera, el problema no està tant en els gabinets com en la manca de sentit crític d’alguns periodistes que reben la informació i la traslladen al seu mitjà mecànicament, sense processar-la. D’aquesta manera un dóna una credibilitat als gabinets tècnics que no sempre tenen precisament perquè no són objectius i estan al servei d’una empresa o d’un partit polític.
Vostè escriu habitualment al diari Avui però també col•labora un cop al mes a El País i abans ho havia fet a la Vanguardia. Com s’emmotlla als diferents diaris?
Més enllà de la diferència de llengua, cada diari té el seu estil. No s’escriu de la mateixa manera per a l’Avui que per al País o per a la Vanguardia. Un es situa mentalment en una altra posició, cada diari té una mena d’estil global que s’encomana a la gent que hi escriu i l’acaba imitant. A El País, per exemple, hi escric d’una manera més pomposa, una mica més clàssica i seriosa. En canvi, l’Avui em permet un tipus d’interlocució amb el lector molt més familiar, més pròxima i irònica.
Els temes tractats també són diferents.
Sí, a El País hi escric sobre temes de Barcelona, de gestió de la ciutat. A la Vanguardia hi feia comentaris sobre crònica de l’actualitat i a l’Avui parlo de cultura en el suplement i cada quinze dies faig anàlisi políticosocial a les pàgines de Diàleg.
Amb quin tema se sent més còmoda?
Amb tots però ara sobretot m’agrada molt fer els articles de Diàleg, me’ls penso molt. M’interessa molt el comportament social entorn de la política, és a dir, com reacciona la societat catalana i, sobretot, aquella que llegeix l’Avui, que és molt el meu públic lector.
Quina llibertat li dóna el diari?
En aquesta etapa meva ja puc triar, no rebo cap indicació. És cert que el diari et pot suggerir que els facis un article sobre alguna cosa que està passant, però en un espai periòdic cadascú escriu sobre allò que vol.
Quins són els passos per escriure un bon article?
En primer lloc el tema. Després l’estil, cadascú el seu. Els periodistes han de saber escriure, sembla una tonteria però n’hi ha que no en saben. Aquest aprenentatge es fa amb una pràctica conscient: t’hi has de fixar, rellegir els articles, veure on grinyolen i millorar-los. Un altre punt és la formació continuada. Un periodista, sobretot d’opinió, ha d’estar constantment llegint, prenent notes, reflexionant. D’aquesta manera s’acumula un bagatge que no saps quan faràs servir però que acabaràs necessitant. Jo llegeixo moltíssim assaig i ho faig amb el quadern a la mà, apuntant. Cal llegir de tot, fins i tot de coses que potser no t’interessarien per la teva vida quotidiana. L’economia, per exemple, era un tema que a mi mai m’havia interessat. Però en el moment actual, que l’economia té tan pes, he de poder interpretar les informacions econòmiques, he de conèixer les causes de la crisi i he de tenir una idea de perquè són idiotes o no les mesures de Zapatero.
Com ha de ser una bona crítica?
Ha de tenir criteri. Primer has de tenir una experiència, saber de què parles, has de tenir referents i cultura sobre el tema. Amb l’equilibri d’ aquests components el criteri serà vàlid.
Quins són els seus referents, els seus articulistes de capçalera?
Jo llegeixo molta opinió, se m’hi van els ulls, però no tinc un mite de l’articulisme ni un referent clar. Intento llegir una mica a tothom. Aprenc molt llegint d’altres columnistes, no només de la realitat, també de la seva manera d’escriure. Una de les gràcies del columnista és que ha d’escriure bé, jo diria que millor que el periodista de redacció. Les seves són peces literàries i això fa que moltes vegades sigui un plaer llegir-les.
D’on surt la inspiració?
Reflexionar sobre l’actualitat m’ajuda molt i també l’experiència personal. A l’espai cultural sempre em serveixo de l’experiència: perquè he anat al teatre, he trobat una persona, he llegit algun llibre o he reflexionat a partir d’alguna cosa… A mi em va molt bé passejar el gos els vespres. Mentre camino, penso i escric els articles mentalment. Un article requereix un treball de reflexió previ important, no es pot fer espontàniament.
Rahola, Calvet, Oranich i Gabancho. Sembla que sempre opinin les mateixes dones.
En general hi ha més homes que opinin, és veritat. Amb els columnistes dels diaris passa el mateix i, en canvi hi ha més periodistes “matxaques” que són dones. Això succeeix, primer, perquè hi ha una manca d’imaginació per part dels mitjans per buscar noms de dones; i segon, perquè hi ha menys dones que s’atreveixin a expressar-se, a parlar i opinar. Quan els periodistes els ho proposen els diuen que no. Però no perquè no tinguin opinió, d’opinió al cap i a la fi tothom en té i de dones capacitades n’hi ha moltes. Per tradició, aquest és un paper que a les dones encara els costa assumir, han d’entendre que la seva opinió és valuosa.
Tampoc abunden els opinadors de dretes.
En general hi ha menys opinadors de dretes perquè la societat catalana tendeix al centre-esquerra. Aquí la dreta és una posició antipàtica i és difícil que la vulguin assumir. El PP és molt marginal a la política catalana i el tipus d’opinió que defensa és molt indefensable a Catalunya. La posició de centreesquerra és més fàcil d’ocupar.
Què prefereix treballar de free-lance o en un mitjà?
Absolutament dins d’un mitjà. L’etapa en el diari, la ràdio o televisió s’ha de passar. Primer s’aprèn molt, després t’hi diverteixes i finalment et dóna una experiència en relació a tractar la informació que com a free-lance no tindries mai. Jo recomano a tothom 10 anys de redacció allà on sigui.
Què li falta i què li sobra al periodisme actual?
Jo crec que fem un bon periodisme però li sobra política, tant en l’opinió com en la informació. Hi ha molta més política en els mitjans de comunicació que a la societat. Per contra, li falta independència crítica per denunciar que amb tanta la política el periodisme s’està convertint en una mena de retòrica buida de contingut. L’opinió en els diaris europeus és molt més social, més filosòfica i més cultural que no política. Finalment, hi ha poc espai dedicat a la cultura, avui molt frivolitzada a través d’una mena de retransmissió de l’agenda de l’oci i l’espectacle. El problema radica que a les noves generacions de periodistes els manquen referents culturals, són incapaços de referir un fet amb el seu antecedent de fa quinze anys.
Quina n’és la causa?
L’escola. Els joves no saben història, ni pròpia ni aliena, no tenen antecedents de tradició periodística i els falta formació cultural. Això és gravíssim perquè si una cosa és el periodisme és cultura i a les noves generacions de periodistes els manca bagatge cultural a no ser que se’l construeixin pel seu compte. Un periodista ha de conèixer la transició i saber qui va ser Jaume I o Prat de la Riba. Ha de saber quin tipus de periodisme es feia als anys trenta i els noms dels grans escriptors europeus i americans. Si un parla de la grip porcina ha de tenir l’antecedent de la grip de 1918 i ha de saber que el Quadern Gris de Josep Pla era un referent literari d’això. L’escola hauria de canviar de dalt a baix, el sistema escolar és fluixíssim. Jo sempre poso el mateix exemple, el meu fill ha fet tota l’escolaritat, sense sentir parlar de Shakespeare, ni una paraula, mai li han esmentat.
Aportarà solucions la nova LEC?
No. La nova LEC és una llei de gestió de centres, no de continguts. Els continguts depenen de Madrid. L’autonomia té aquest problema: és una descentralització de la gestió però que no comporta decisió política sobre cap tema pràcticament.
Creu que els diaris digitals acabaran substituint els diaris de paper?
No, si desaparegués la premsa escrita es perdria molt. Crec que allò que justifica els diaris de paper és justament l’opinió. La ràdio i la televisió ja t’informen sobre allò que ha passat o allò que ha dit l’un o l’altre. Potser la ràdio ara fa una mica més d’anàlisi gràcies a les tertúlies però, al cap i a la fi, els opinadors són els mateixos que escriuen a les columnes i als articles d’opinió. D’altra banda, la premsa és molt més còmoda, anar en tren i llegir el diari és fantàstic. Necessitem un suport més còmode que Internet, la pantalla d’ordinador cansa molt.
Quan va començar el seu sentiment independentista?
Vaig anar a parar en el món independentista perquè en aquell moment era molt atractiu. Jo sóc de les més jovenetes de la generació dels setanta, una generació hiperpolititzada, sobretot a Amèrica on era l’època de les dictadures, de los desaparecidos… Llavors el que no era marxista era maoista. Nosaltres volíem fer la revolució, trencar amb el sistema… Tots estàvem a l’extrema esquerra: crèiem en el socialisme i la dictadura del proletariat. Teníem els esquemes mentals absolutament estereotipats. A més, el grup de catalans amb qui jo em vaig criar a Buenos Aires durant 3 o 4 anys era independentista, és a dir, que jo quan vaig arribar aquí l’any 1976, ja tenia aquest sentiment.
És cert que va militar al PSAN?
No, no. Jo militava en un partit independentista molt petit, de tres o quatre persones, que es deia Esquerra Nacional. El vam crear, d’una banda, per tenir accés i estar presents a tots els organismes unitaris. Estem parlant de l’època anterior a les primeres eleccions quan una sigla valia tant com qualsevol altra, encara que una tingués cent mil militants i la teva cap. D’altra banda, volíem aconseguir la unitat de l’independentisme, que tots els grups independentistes, que aleshores eren 6 o 7, s’apleguessin en un sol partit. No ho vam aconseguir, entre d’altres coses perquè el PSAN ho va boicotejar.
Quan va deixar la política?
Jo vaig militar fins al 1978. Quan es va aprovar la Constitució vaig pensar que la via independentista havia acabat, vaig creure que la qüestió autonòmica funcionaria o que, en tot cas, s’havia de provar. A més, estava tipa de l’ambient de la militància extraparlamentària, minúscula, sense camí. Començava un joc nou i des d’aquell independentisme no es podia fer res. Aleshores vaig decidir dedicar-me de ple a la professió, em vaig enamorar, em vaig casar…
I després?
Vaig passar de la política a la cultura. De fet, els meus primers llibres són de cultura i literatura. Posteriorment, va venir el llançament del projecte de Barcelona, la transformació de la ciutat d’en Maragall i els Jocs Olímpics. A mi tot allò em va semblar molt atractiu i vaig fer una sèrie de llibres sobre urbanisme també. Si ara he tornat a implicar-me amb l’independentisme ha estat pel fracàs del sistema autonòmic. Com veus, he passat per diverses etapes.
Està cansada de justificar-se per les seves idees?
Estic cansada que la gent em pregunti sempre el mateix. Sembla que sigui una cosa extraordinària que una persona que porta trenta anys vivint en aquest país s’interessi per la llengua i la cultura catalana. Jo crec que s’haurien de justificar aquells a qui no els interessa, considero que és una actitud d’un tancament mental innoble. Si jo visqués a França mai ningú em preguntaria perquè m’interesso per la cultura francesa, ho veurien tan lògic i tan inevitable que no m’ho preguntarien. En canvi els catalans tenen un gran complex d’inferioritat, creuen que al seva cultura no val res.
Com la tracten els altres mitjans?
Percebo una certa agressivitat per part determinats mitjans i comentaristes molt espanyolistes que són força desagradables. Per a mi això no és un problema perquè intento esquivar-los. Però sí que és veritat que a mi només m’entrevisten i els meus llibres només són comentats en mitjans catalans. Mentre la cultura catalana acostuma a ser molt oberta i parla constantment de llibres d’autors espanyols, la cultura espanyola de dins i fora de Catalunya és molt tancada, jo per ells no existeixo.
El seu últim llibre, Crònica de la independència, ha estat classificat com a llibre de no ficció. Creu que algun dia la independència de Catalunya serà una realitat?
Jo crec que la independència serà real o ens ho passarem malament. És difícil fer profecia, jo no m’hi atreveixo, però és evident que en els últims dos anys s’ha produït un salt qualitatiu en l’independentisme molt important a causa del fracàs de l’Estat autonòmic, el desastre del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
Fa pocs dies El Periódico publicava una enquesta que quantificava el nombre d’independentistes en només un 20%.
Sí, però fixa-t’hi: l’enquesta apuntava que un 34% de la població diu que Catalunya ha de ser una CCAA dins d’Espanya i un 35% a qui li agradaria un estat dins d’una Espanya federal, cosa impossible perquè Espanya no vol ser federal. Tot i que des de Catalunya el PSC digui que aposta pel federalisme, si el PSOE no ho vol, no ho aconseguiran i molt menys si s’ha de pactar amb el PP. Finalment, hi ha un 20% d’independentistes que és una brutalitat si ho comparem amb el nombre d’independentistes que sortien a les enquestes de països que ara són independents. Si sumem els que volen l’Estat federal i els independentistes ja passem del 55%, una xifra elevadíssima. Per tant, la majoria social que necessita la independència el tenim, el que passa és que li cal un lideratge que no hi és però que acabarà apareixent a través dels partits que ja existeixen.
En el seu llibre diu que no serà Esquerra qui aconsegueixi la independència.
Esquerra és un partit molt petit i la independència requereix una àmplia majoria social. Cal arreplegar tot l’espai catalanista deixant fora el pseudocatalanisme del PSC, molt supeditat al projecte espanyol. D’altra banda, estic força en desacord amb l’estratègia de la cúpula dirigent d’Esquerra a qui només li interessa el seu paper en el govern. No entenen la Generalitat forma part d’aquest projecte espanyol i que, per tant, a les seves conselleries no estan construint un estat propi. Van en direcció contrària.
Què en pensa de Carretero?
Carretero és una persona peculiar. M’interessa molt el seu diagnòstic però jo no estic d’acord amb la tàctica d’introduir un nou partit, no crec que servís de gaire. Penso que és més interessant radicalitzar el missatge i construir una majoria que el defensi des dels partits que ja existeixen. Tampoc crec que Carretero tingui massa fusta de líder.
I de Convergència i Unió?
CiU no es defineix, no té un projecte clar. Manté un estret lligam sentimental amb la classe mitjana moderada, professional, molt catalanista i arrelada al país. Es tracta d’una classe molt tímida, que sempre calla i cedeix. Això funcionava molt bé amb el pujolisme però ara que aquesta gent està absolutament decebuda, s’ha radicalitzat i aposta per una opció independentista mentre el partit no està complint. De moment CiU està fent càlculs.
Què li fa creure que la Unió Europea acceptaria el projecte independentista català?
Vaig preguntar-ho pel cas d’Escòcia i em van dir que no hi hauria cap problema. En primer lloc, perquè és un tema intern i, a més, els països resultants serien membres de dret de la UE. Pensa que la meitat de països que ara han entrat a la UE no existien fa vint anys. Les fronteres han anat canviant. El problema d’Europa és que s’ha forjat a partir de les guerres i això ha provocat que no sempre els estats coincideixin amb les nacions. En un món globalitzat, que va cap a un mercat únic i tendeix a polítiques col•ligades, no importa la mida dels estats, ara és el moment dels països petits.
Tot i que no en forma part, vostè col•labora amb plataformes com Sobirania i Progrés i Sobirania i Justícia, no ha pensat mai en fer el salt definitiu a la política?
No, perquè per una banda tinc el problema de la nacionalitat, jo encara sóc estrangera i, per l’altra, perquè penso que la política comporta molta feina i maldecaps.
Batack Obama i Binyamin Netanyahu (AFP)
“Dir sí a un estat palestí significa dir no a un estat jueu”. Aquestes paraules van ser pronunciades per l’actual primer ministre israelià, Binyamin Netanyahu, en el congrés del Likud del maig de 2002. A dia d’avui, Netanyahu ja afirma acceptar un Estat Palestí. És evident que des de fa set anys ençà alguna cosa al Pròxim Orient ha canviat, i aquesta no és res més que la política de Barack Obama pel que fa a la peculiar relació entre Estats Units i Israel.
Lluny de seguir els passos dels successius presidents nord-americans des de la fi de la Segona Guerra Mundial estretament vinculats a l’Estat jueu, ja sigui per simpatia personal i/o per confluència d’interessos polítics, militars i econòmics comuns, la postura d’Obama es desmarca clarament de la de tots els seus predecessors: des de Truman fins a Bush.
Aquesta nova manera de fer política va quedar palesa a l’històric discurs que Obama va fer el passat 4 de juny al Caire. El nou inquilí de la Casa Blanca pretenia mostrar la seva ferma voluntat de reconciliació amb el món àrab i musulmà, així com deixar clar que Estats Units no està en guerra amb l’Islam sinó amb els integristes radicals. Obama oferí un nou començament en les futures relacions Orient-Occident basades en l’assumpció dels propis errors, el respecte mutu, el diàleg i la no imposició.
En referència l’enfrontament àrab-israelià, Obama va expressar el seu compromís amb el poble palestí atorgant legitimitat a les seves aspiracions de sortir d’una situació d’humiliació intolerable i d’assolir un estat propi amb les fronteres anteriors a l’ocupació de 1967. A la vegada, però, va demanar-los el reconeixement de l’Estat d’Israel i l’aturada dels actes de violència per part de Hamás.
Binyamin Netanyahu no ha tardat a reaccionar. Conscient que Israel no pot permetre’s trencar la bona relació amb els Estats Units davant l’amenaça nuclear de l’Iran, i encara menys des de la reelecció d’Ahmadinejad, ha contemplat per primera vegada a la història, la possibilitat de coexistència d’un Estat Palestí amb un Estat d’Israel.
Com era d’esperar, aquesta declaració no ha estat exempta de condicions com són l’exigència de desmilitarització de Palestina, el rebuig a desmantellar els assentaments de Cisjordània ocupats per colons jueus, la proclamació de la indivisibilitat de Jerusalem i la petició que sigui l’Autoritat Palestina qui controli la franja de Gaza i no els terroristes de Hamás.
Si bé és cert que, tot i estar Obama al poder, la forta aliança entre el seu país i Israel no canviarà substancialment, en el sentit que Estats Units continuarà avalant l’estatus nuclear privilegiat d’Israel i aprovisionant els jueus d’ajuda militar que garanteixi la seva seguretat, un bri d’esperança per la pau s’entreveu en el complex conflicte entre israelians i palestins.
En tot cas, es fa evident que la política al Pròxim Orient es basa en un joc de concessions mutu i la nova etapa iniciada amb Barack Obama sembla ser una bona oportunitat perquè les parts implicades comencin a cedir.
Jo, com la majoria d’estudiants de primer curs de periodisme, diumenge passat vaig participar a la Jornada de Simulació de la UPF que aquesta vegada tenia les eleccions europees del 7-J com a tema central. La meva jornada, però, va ser una mica diferent a la dels meus companys, com ho era també el partit que em va tocar cobrir. I és que Iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els Pobles (II-SP) no és una formació convencional.
II-SP per poc no concorre als comicis després que el Tribunal Suprem il•legalitzés la seva candidatura per estar suposadament vinculada a ETA i Batasuna. Només mitja hora abans de l’inici de campanya el Tribunal Constitucional va permetre que es presentés “apuntant-se un tanto” davant la polèmica Llei de Partits. El poc temps que els seus membres van tenir per preparar la campanya, la manca de recursos econòmics del partit i l’escassa visualització que d’aquest n’han fet els mitjans de comunicació eren factors que anaven en contra seva.
A quarts de deu del vespre em trobava a l’Ateneu La Barraqueta de Gràcia, envoltada d’una cinquantena de joves que s’havien reunit per seguir els resultats d’II-SP entre cervesa i cervesa. Entre ells, hi havia el delegat de la CGT i número tres a la llista, Josep Garganté. A diferència del que en aquell moment passava a les seus dels partits oficials, allà no hi va haver lloc per a retòriques ni grans discursos.
Un grup de joves seguint els resultats electorals a La Barraqueta
Josep Garganté, candidat d'II-SP pels Països Catalans
Malgrat que els 175.895 vots obtinguts (1,12%) no van ser suficients per treure l’eurodiputat que esperava, II-SP tenia possibilitats reals d’aconseguir-lo, especialment des que l’esquerra abertzale (present al Parlament Europeu en tres ocasions) va manifestar públicament el seu recolzament a la candidatura. No obstant això, jo era la única (semi)periodista que aquella nit estava a La Barraqueta. Semblava que tot l’interès que II-SP havia suscitat entre els mitjans pel tema de la il•legalització ara s’havia esvaït per complet.
D’altra banda, des de la jornada electoral i al llarg d’aquesta setmana, II-SP ha denunciat “una possible tupinada de proporcions històriques” a les eleccions. Sembla que en nombroses localitats es van produir errors de recompte i en la informatització de les dades que haurien atribuït vots d’ II-SP a altres llistes (sobretot de l’extrema-dreta) i inflat el nombre de vots en blanc i nuls, enguany elevadíssim. Per tot plegat, II-SP ja ha amenaçat d’impugnar les eleccions europees en el conjunt de l’Estat Espanyol.
Sobta que aquest tema hagi estat obviat pels grans mitjans de comunicació relegant-lo a diaris digitals o a mitjans més petits afins a la formació. És cert que els fraus electorals són difícils de demostrar, que les eleccions europees interessen poc als ciutadans i que, vistos els resultats, encara que les irregularitats detectades es ressolessin, II-SP continuaria lluny de guanyar l’escó. Jo no vaig votar II-SP ni comparteixo algunes de les seves idees, però estic convençuda que la funció dels Mass Media, és precisament la de denunciar carències democràtiques com aquesta i és evident que en el cas d’II-SP els mitjans de comunicació tradicionals no estan jugant net.
Berlusconi acompanyat per diverses dones a la seva mansió de Sardenya
Arran de la publicació d’una sèrie de fotografies de la festa organitzada per Silvio Berlusconi a la seva mansió de Sardenya, divendres passat vam dedicar la classe de Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat a debatre un tema que em va semblar especialment interessant: la frontera entre la vida pública i l’esfera privada dels representants polítics.
Mentre alguns dels meus companys argumentaven que la vida personal dels polítics no té cap mena d’interès públic i que ells, com qualsevol altra persona, mereixen que se’ls respecti el dret a la intimitat, altres sostenien que no, que quan un periodista o mitjà aconsegueix una exclusiva sobre un personatge públic aquesta ha de sortir a la llum.
Jo personalment em decantaria per la primera de les opcions sempre que la conducta del polític en qüestió fos coherent amb el seu discurs i no tingués repercussions en la seva funció pública. Ara bé, aquest no és el cas de Il Cavaliere.
Sense tenir en compte els fins econòmics i polítics que EL PAÍS amaga rere aquestes imatges, ni entrar a valorar la seva il·legalitat per haver-se fet en una casa particular i sense permís, penso que el diari ha fet bé de publicar-les.
Atès que Berlusconi controla gran part dels mitjans de comunicació d’Itàlia i que la fiscalia romana havia confiscat les polèmiques fotografies, de no ser perquè un diari estranger les publiqués els italians no haurien pogut comprovar en què es gasta els diners públics un primer ministre poc acostumat a donar compte davant ningú. I és que Il Cavaliere va posar avions i helicòpters oficials a la disposició dels seus convidats. En aquest sentit, el valor informatiu de les fotografies és indiscutible, aquí no parlem només de banalització de la política.
Té gràcia que sigui precisament Berlusconi qui demani que la seva vida privada sigui blindada quan ell traspassa constantment els límits d’aquesta privacitat obviant en tot moment les seves responsabilitats polítiques. Deixant de banda, la polèmica de les fotografies, només en les darreres setmanes se l’havia acusat de mantenir relacions amb una menor i de voler incloure boniques estrelles de la televisió a les llistes del seu partit a les eleccions europees. Fins i tot la seva dona, Veronica Lario, va iniciar els tràmits de divorci en sentir aquestes declaracions tan flagrants.
Allò que més em sorprèn de tot plegat, però, no és pas l’actuació de Berlusconi (que també) sinó la confiança que els italians li han atorgat en repetides ocasions. Els bons resultats obtinguts pel Poble de la Llibertat a les eleccions europees són una prova més que, tot i els escàndols, Itàlia no castiga el seu Cavaliere.
Avui fa 20 anys que aquesta fotografia va donar la volta al món, convertint-se segurament en una de les imatges més famoses del segle XX. Un jove xinès, tot sol, desafiava una línia de tancs durant la revolta estudiantil a la Plaça de Tiananmen de Pequín. Aquella protesta, pacífica en un principi, va ser ofegada i durament reprimida per l’exèrcit de l’Estat. Més d’un miler de persones van morir i molts dels líders estudiantils del moment van ser empresonats. Les seves famílies encara estan sota arrest domiciliari.
Diuen que la Xina és un gegant adormit que tot just ara comença a despertar. Però si bé és cert que el país ha dut a terme importants reformes econòmiques, el seu sistema polític no dista gaire d’aquell règim autoritari en contra del qual es manifestaven els estudiants l’any 1989. Els joves d’aleshores reclamaven l’obertura d’un règim comunista hermètic on els drets i llibertats no estaven garantits a la població.
Actualment, lluny de tenir una democràcia, el govern xinès continua posant traves als mitjans de comunicació que segueixen sotmesos a la censura i a la repressió quan intenten donar veu a reivindicacions que incomoden la classe política.
Una prova de tot plegat és que en aquest vintè aniversari de la tragèdia, els homenatges als morts de Tiananmen han estat silenciats. M’entristeix pensar que tants anys després de la brutal massacra, a dia d’avui els governants respondrien de la mateixa manera. Malauradament, les demandes d’aquells estudiants avui continuen plenament vigents.
D’entrades sobre futbol en veureu ben poques en aquest bloc però és que avui l’ocasió s’ho mereixia: una copa, una lliga i una champions no es guanyen cada dia. Gràcies a un Barça de somni, la nit del 27 de maig de 2009 passarà a la història. Jo de futbol no hi entenc un borrall però ahir, no només vaig veure el partit, també em vaig emocionar, i això és molt dir.
Per cert que aquesta és la imatge que El Periódico va escollir per a la portada (i contraportada) d’ahir. Res millor que una imatge de la Santíssima Trinitat a la Capella Sixtina, amb Guardiola com a protagonista, per il·lustrar el triplet disputat a Roma. En temps d’homogeneïtzació de formats i continguts, els lectors agraïm que, de tant en tant, algun diari es desmarqui de la resta i ens soprengui amb dissenys tan originals i atrevits com aquest.
